Plaça Pere Carol i Cirera

 

 

El proper dia 15 de març a  les 12.00 h, i davant del nou edifici dels
jutjats de la nostra vila, tindrà lloc la inauguració oficial de la nova plaça
dedicada a en Pere Carol i Cirera, que fou alcalde de la ciutat durant la República.

En Pere Carol i
Cirera va ser un dels fundadors d’ERC a Sant Boi. A les eleccions municipals del
mes d’abril de 1931, fou elegit regidor per la coalició d’esquerres formada per
Esquerra Republicana de Catalunya i Acció Catalana Republicana. El 1932 ocupà
el càrrec de secretari del Canal de la
Dreta del Llobregat. El juliol de 1932 fou escollit alcalde
de Sant Boi, càrrec que va mantenir fins al 27 de gener de 1934. Durant aquells
anys també fou Jutge de Pau. En acabar la guerra, va patir quatre anys de presó
a la Model
(Barcelona) i a Carabanchel (Madrid). Fixà la seva residència a l’Hospitalet,
on morí el 1970.

Esquerra veu recompensat el seu esforç per a
la vindicació col·lectiva de la generació republicana, homes i dones
catalanistes i d’esquerres que van democratitzar i modernitzar la vida política
local, després de molts anys de caciquisme i governs de dretes.

De ben segur que totes i tots voldreu, igual
que ho vareu fer quan es va inaugurar la Plaça Gaietà Mestres, assistir a
l’acte d’inauguració. La vostra presència servirà per homenatjar i
reconèixer públicament la figura d’en Pere Carol, i acompanyar la
seva família en un acte que, tant per a ells, com per a nosaltres, té una
significació tan  especial.



Comentaris tancats a Plaça Pere Carol i Cirera

Plaça Pere Carol i Cirera

 

 

 

 

 

 

 

 

El proper dia 15 de març a  les 12.00 h, i davant del nou edifici dels
jutjats de la nostra vila, tindrà lloc la inauguració oficial de la nova plaça
dedicada a en Pere Carol i Cirera, que fou alcalde de la ciutat durant la República.

En Pere Carol, un dels fundadors d’ERC a Sant
Boi, va ser alcalde en el període 1932-1933 i també jutge de pau. És el darrer
alcalde, reivindicat des dels treballs de recuperació de la memòria històrica
d’Esquerra a Sant Boi, que dóna nom a un espai públic de la ciutat.

Esquerra veu recompensat el seu esforç per a
la vindicació col·lectiva de la generació republicana, homes i dones
catalanistes i d’esquerres que van democratitzar i modernitzar la vida política
local, després de molts anys de caciquisme i governs de dretes.

De ben segur que totes i tots voldreu, igual
que ho vareu fer quan es va inaugurar la Plaça Gaietà Mestres, assistir a
l’acte d’inauguració. La vostra presència servirà per homenatjar i reconèixer públicament
la figura del Pere Carol, i acompanyar i recolzar la seva família en un acte que,
tant per a ells, com per a nosaltres, té una significació tan  especial.



Comentaris tancats a Plaça Pere Carol i Cirera

100 anys Futbol Club Santboià

El divendres de la setmana passada vaig assistir al sopar (Gal·la del Centenari) organitzat pel Futbol Club Santboià. Tot i que no pretenc fer un reportatge exhaustiu, com si fos una periodista de les cròniques de societat, m’agradaria fer-ne una petita valoració, perquè malauradament no estem avesats a celebrar que una entitat nostra es mantingui tan longeva (a banda de l’Ateneu Santboià, és clar).

L’acte va tenir la mida justa, gens redimensionat, solemne, però defugint de forçats sentimentalismes, i sense pretendre estirar més el braç que la màniga. Gran assistència i diferents moments estel·lars: la interpretació de l’himne del Centenari, escrit pel Benet Puig, i a càrrec de la Coral Renaixença; la presentació de la samarreta del Centenari, amb la recuperació dels primers colors del club, inspirats en la bandera francesa; la lectura dels primers paràgrafs del llibre del Centenari, i el lliurament de plaques al soci número 1 i a la néta del primer president del Club. Per tant, bon ambient, bon menjar, bones intencions, i una gran fita aconseguida que es mereixia un acte d’aquestes característiques.

No obstant això, (ho sento, sempre acabo trobant un “no obstant”), i amb tot el respecte que cap al Club he heretat del meu pare, val a dir que he trobat a faltar alguna cosa. Potser per a alguns serà una insignificança, però us ben asseguro, que per a d’altres, no ha estat així. He trobat a faltar persones, cares, noms, gent que al llarg dels anys ha treballat d’una manera o d’una altra pel Santboià. M'ha sabut greu que no se’ls hagués tingut en compte, i que s‘hagin perdut aquest esdeveniment. Alguns encara són entre nosaltres, d’altres, però, tot i no ser-hi, tenen qui recorda la feina feta en favor de l’entitat. En molts d’ells he pogut percebre un cert desencís, una espurna de tristesa, perquè es tractava d’una oportunitat única, possiblement la darrera.

Durant aquests dies m'han explicat un munt de vivències i d'anècdotes que avalen la trajectòria del Santboià. Unes exposades en primera persona, i d’altres transmeses gràcies a la memòria oral de diferents generacions de “futboleros”. I encara que us sembli que escombro cap a casa, n’explicaré una, la que em toca de més a prop, perquè serveixi per omplir una pàgina més de la història del Futbol Club Santboià:

  

“El meu avi, en Joan Escardívol, va ser jugador del Santboià, entre d’altres, durant la temporada 1921-1922, quan l’equip quedà campió de 2a categoria. Durant la II República i la Guerra Civil va deixar de banda l’esport i es va implicar activament en l’Esquerra santboiana, per la qual cosa, en acabar la guerra, es va exiliar a França amb d’altres companys de Sant Boi. Després de passar uns anys a Tolosa, va tornar a Barcelona i es va amagar a casa d’uns familiars. En el seu exili barceloní, un dia es va assabentar que el Santboià anava a jugar un partit amb el Fort Pienc, i malgrat les recomanacions, no es va poder estar d’anar a veure’ls jugar. En arribar al camp, algú (deixaré el seu nom per a un altre moment) en veure’l, el va denunciar als agents de la policia que hi havia vigilant el partit. D’altres santboians, també coneguts seus, el van alertar de la denúncia, tot recomanant-li que marxés ben de pressa. Ell va sortir del camp i va començar a córrer carrer amunt, però, finalment, cansat de tanta fugida es va aturar, i el van detenir. El Pepet Mestres que hi era, recorda que la gent de Sant Boi que es trobava al camp cridava: “Han agafat l’Escardívol, han agafat l’Escardívol!!”. Qui sap…potser si no hagués jugat el Santboià amb el Fort Pienc no l’haurien detingut mai, o potser…qui sap?” 

 

 
100% ATENEU SANTBOIÀ 

 

*Per problemes tècnics del Bloc.cat, no he pogut penjar el post fins avui.  

[@more@]



Comentaris tancats a 100 anys Futbol Club Santboià

100 anys Futbol Club Santboià

 

El divendres passat vaig assistir al sopar (Gal·la del Centenari) organitzat pel Futbol Club Santboià. No pretenc fer una crònica exhaustiva, com si fos una periodista de l’anomenada premsa rosa, però sí m’agradaria fer-ne una petita valoració, perquè malauradament no estem avesats a celebrar que una entitat nostra es mantingui tan longeva (a banda de l’Ateneu Santboià, és clar).

 

L’acte va tenir la mida justa, gens redimensionat, solemne, però defugint de forçats sentimentalismes, i sense pretendre estirar més el braç que la màniga. Gran assistència i diferents moments estel·lars: la interpretació de l’himne del Centenari, escrit pel Benet Puig, a càrrec de la Coral Renaixença, la presentació de la samarreta del Centenari, amb la recuperació dels primers colors del club, inspirats en la bandera francesa; la lectura dels primers paràgrafs del llibre del Centenari, i el lliurament de plaques al soci número 1, i a la néta del primer president del Club. Per tant, bon ambient, bon menjar, bones intencions, i una gran fita aconseguida que es mereixia un acte d’aquestes característiques.

 

No obstant això, (ho sento, sempre acabo trobant un “no obstant”), i amb tot el respecte que cap al Club he heretat del meu pare, val a dir que he trobat a faltar alguna cosa. Potser per a alguns serà una insignificança, però us ben asseguro, que per a d’altres, no ha estat així. He trobat a faltar persones, cares, noms, gent que al llarg dels anys han treballat d’una manera o d’una altra pel Santboià. He trobat a faltar que no se’ls hagués tingut en compte, i que s‘hagin perdut aquest esdeveniment. Alguns encara estan entre nosaltres, d’altres però, tot i no ser-hi, tenen qui recorda la feina feta en favor de l’entitat. En molts d’ells he pogut percebre un cert desencís, una espurna de tristesa, perquè es tractava d’una oportunitat única, possiblement la darrera.

 

Aquests dies he pogut escoltar vivències i anècdotes que avalen la trajectòria del Club. Algunes explicades en primera persona, i d’altres que han arribat fins aquí gràcies a la memòria oral transmesa al llarg de diferents generacions de “futboleros”.  I encara que us sembli que escombro cap a casa, n’explicaré una, la que em toca de més a prop, perquè serveixi per omplir una pàgina més de la història del Futbol Club Santboià:

 

 

“El meu avi, en Joan Escardívol, va ser jugador del Santboià, entre d’altres, durant la temporada 1921-1922, quan l’equip quedà campió de 2a categoria. Durant la II República i la Guerra Civil va deixar de banda l’esport i es va implicar activament en l’Esquerra santboiana, per la qual cosa, en acabar la guerra es va exiliar a França amb d’altres companys de Sant Boi. Després de passar uns anys a Tolosa, va tornar a Barcelona i es va amagar a casa d’uns familiars. En el seu exili barceloní, un dia es va assabentar que el Santboià anava a jugar un partit amb el Fort Pienc, i malgrat les recomanacions, no es va poder estar d’anar a veure’ls jugar. En arribar al camp algú (deixaré el seu nom per un altre moment) en veure’l, el va denunciar als agents de la policia que hi havia vigilant el partit. D’altres santboians, també coneguts seus, el van alertar de la denúncia, tot recomanant-li que marxés ben de pressa. Ell va sortir del camp i va començar a córrer carrer amunt, però, finalment, cansat de tanta fugida es va aturar, i el van detenir. El Pepet Mestres que hi era, recorda que la gent de Sant Boi que es trobava al camp cridaven: “Han agafat l’Escardívol, han agafat l’Escardívol”. Qui sap, potser si no hagués jugat el Santboià amb el Fort Pienc no l’haurien detingut, o potser…qui sap?”

 

 

 

100% ATENEU SANTBOIÀ 

[@more@]

Comentaris tancats a 100 anys Futbol Club Santboià

100 anys Futbol Club Santboià 100% Ateneu Santboià

El divendres passat vaig assistir al sopar (Gal·la del Centenari) organitzat pel Futbol Club Santboià. No pretenc fer una crònica exhaustiva, com si fos una periodista de l’anomenada premsa rosa, però sí m’agradaria fer-ne una petita valoració, perquè malauradament no estem avesats a celebrar que una entitat nostra es mantingui tan longeva (a banda de l’Ateneu Santboià, és clar).

L’acte va tenir la mida justa, gens redimensionat, solemne, però defugint de forçats sentimentalismes, i sense pretendre estirar més el braç que la màniga. Gran assistència i diferents moments estel·lars: la interpretació de l’himne del Centenari, escrit pel Benet Puig, a càrrec de la Coral Renaixença, la presentació de la samarreta del Centenari, amb la recuperació dels primers colors del club, inspirats en la bandera francesa; la lectura dels primers paràgrafs del llibre del Centenari, i el lliurament de plaques al soci número 1, i a la neta del primer president del Club. Per tant, bon ambient, bon menjar, bones intencions, i una gran fita aconseguida que es mereixia un acte d’aquestes característiques.

No obstant això, (ho sento, sempre acabo trobant un “no obstant”), i amb tot el respecte que cap al Club he heretat del meu pare, val a dir que he trobat a faltar alguna cosa. Potser per a alguns serà una insignificança, però us ben asseguro, que per a d’altres, no ha estat així. He trobat a faltar persones, cares, noms, gent que al llarg dels anys han treballat d’una manera o d’una altra pel Santboià. He trobat a faltar que no se’ls hagués tingut en compte, i que s‘hagin perdut aquest esdeveniment. Alguns encara estan entre nosaltres, d’altres però,

[@more@]

Comentaris tancats a 100 anys Futbol Club Santboià 100% Ateneu Santboià

100% Ateneu Santboià

Des de casa el veig, imponent, superb, omnipresent, però envellit, vilipendiat, malmenat. Intenta amb fermesa mantenir-se dret, sense perdre la dignitat. Lluita aferrissadament contra el temps, el menyspreu, la desídia. Amb la seva altivesa vol demostrar que si algun dia cau derrotat, no ho farà ni de genolls, ni fent el ploricó. Perquè està convençut que l’única batalla que es perd és la que s’abandona.

 

[@more@]

3s comentaris

100% Ateneu Santboià

Des de casa el veig, imponent, superb, omnipresent, però envellit, vilipendiat, malmenat. Intenta amb fermesa mantenir-se dret, sense perdre la dignitat. Lluita aferrissadament contra el temps, el menyspreu, la desídia. Amb la seva altivesa vol demostrar que si algun dia cau derrotat, no ho farà ni de genolls, ni fent el ploricó. Perquè està convençut que l’única batalla que es perd és la que s’abandona.

[@more@]

Comentaris tancats a 100% Ateneu Santboià

100% Ateneu Santboià.

Des de casa el veig, imponent, superb, omnipresent, però envellit, vilipendiat, malmenat. Intenta amb fermesa mantenir-se dret, sense perdre la dignitat. Lluita aferrissadament contra el temps, el menyspreu, la desídia. Amb la seva altivesa vol demostrar que si algun dia cau derrotat, no ho farà ni de genolls, ni fent el ploricó. Perquè està convençut que l’única batalla que es perd és la que s’abandona.

[@more@]

Comentaris tancats a 100% Ateneu Santboià.

100% Ateneu Santboià. O caixa, o faixa

Després de tants anys rebutjant l’esquarterament de l’Ateneu Santboià, reivindicant la recuperació i rehabilitació del 100% de l’espai on està situat, i reclamant que sigui destinat a usos culturals, ha arribat l’hora de la veritat. La veu, discreta però constant, dels ciutadans i de les ciutadanes que al llarg d’aquest temps hem exigit que se’ns torni allò que va sorgir gràcies a l’empenta i a l’esforç d’un poble que pensava en termes de benefici de la col·lectivitat, tindrem la tan esperada resposta. Sembla que al llarg de la propera setmana, el Tribunal Suprem resoldrà finalment el plet que hi ha interposat.

Arribats a aquest punt, només ens queda esperar que aquesta resolució ens satisfaci, i que Sant Boi pugui recuperar amb dignitat un dels seus símbols. Sigui quina sigui la sentència, deixarem ja de fer especulacions, i caldrà que tots plegats afrontem el nou horitzó.

Atès que, ara per ara, no podem fer res més, us proposo a la gent de la Xarxa que percebeu aquest problema igual que jo, i mentre esperem la resolució final del Tribunal Suprem, que encapçaleu els vostres escrits de la mateixa manera: “100% Ateneu Santboià”. Aquesta iniciativa no ajudarà a resoldre res, però demostrarà que la desídia no ens ha fet desaparèixer.

Després d’esperar-ho tant, ara em sorprèn, i alhora m’espanta. Però no per esperar-ho tant, m’acovardeix.

 

[@more@]

3s comentaris

NO-DO

El Josep Antoni Duran i Lleida, la Dolors Nadal i el Daniel Sirera asseguts enmig d’una munió de fidels en defensa de la família tradicional, grups familiars amb nombrosos fills, estètica uniforme, joves agenollats, discursos retrògrads, mots reiteratius: matrimoni, un home, una dona i fills, generar descendència, família de tota la vida, millor viure que ser avortat, casar-se en vocació de permanència. Crits d’assassins cap a membres de Maulets que protestaven per l’acte, les declaracions de la Dolors Nadal: “Educació per a la ciutadania serà una de les primeres lleis que nosaltres derogarem només arribar al govern, considerem que és un adoctrinament que vulnera la Constitució, vulnera els drets bàsics i les voluntats de les famílies, i avui estic aquí, justament per això, per defensar aquests valors i les llibertats del pares”.

El telenotícies d’aquest diumenge m’ha transportat en el temps, i si no arriba a ser perquè les imatges no eren en blanc i negre, m’hauria pensat que estava veient un d’aquells documentals del NO-DO, perquè a banda del color, no hi havia cap altra diferència.

[@more@]

1 comentari