El divendres de la setmana passada vaig assistir al sopar (Gal·la del Centenari) organitzat pel Futbol Club Santboià. Tot i que no pretenc fer un reportatge exhaustiu, com si fos una periodista de les cròniques de societat, m’agradaria fer-ne una petita valoració, perquè malauradament no estem avesats a celebrar que una entitat nostra es mantingui tan longeva (a banda de l’Ateneu Santboià, és clar).
L’acte va tenir la mida justa, gens redimensionat, solemne, però defugint de forçats sentimentalismes, i sense pretendre estirar més el braç que la màniga. Gran assistència i diferents moments estel·lars: la interpretació de l’himne del Centenari, escrit pel Benet Puig, i a càrrec de la Coral Renaixença; la presentació de la samarreta del Centenari, amb la recuperació dels primers colors del club, inspirats en la bandera francesa; la lectura dels primers paràgrafs del llibre del Centenari, i el lliurament de plaques al soci número 1 i a la néta del primer president del Club. Per tant, bon ambient, bon menjar, bones intencions, i una gran fita aconseguida que es mereixia un acte d’aquestes característiques.
No obstant això, (ho sento, sempre acabo trobant un “no obstant”), i amb tot el respecte que cap al Club he heretat del meu pare, val a dir que he trobat a faltar alguna cosa. Potser per a alguns serà una insignificança, però us ben asseguro, que per a d’altres, no ha estat així. He trobat a faltar persones, cares, noms, gent que al llarg dels anys ha treballat d’una manera o d’una altra pel Santboià. M'ha sabut greu que no se’ls hagués tingut en compte, i que s‘hagin perdut aquest esdeveniment. Alguns encara són entre nosaltres, d’altres, però, tot i no ser-hi, tenen qui recorda la feina feta en favor de l’entitat. En molts d’ells he pogut percebre un cert desencís, una espurna de tristesa, perquè es tractava d’una oportunitat única, possiblement la darrera.
Durant aquests dies m'han explicat un munt de vivències i d'anècdotes que avalen la trajectòria del Santboià. Unes exposades en primera persona, i d’altres transmeses gràcies a la memòria oral de diferents generacions de “futboleros”. I encara que us sembli que escombro cap a casa, n’explicaré una, la que em toca de més a prop, perquè serveixi per omplir una pàgina més de la història del Futbol Club Santboià:
“El meu avi, en Joan Escardívol, va ser jugador del Santboià, entre d’altres, durant la temporada 1921-1922, quan l’equip quedà campió de 2a categoria. Durant la II República i la Guerra Civil va deixar de banda l’esport i es va implicar activament en l’Esquerra santboiana, per la qual cosa, en acabar la guerra, es va exiliar a França amb d’altres companys de Sant Boi. Després de passar uns anys a Tolosa, va tornar a Barcelona i es va amagar a casa d’uns familiars. En el seu exili barceloní, un dia es va assabentar que el Santboià anava a jugar un partit amb el Fort Pienc, i malgrat les recomanacions, no es va poder estar d’anar a veure’ls jugar. En arribar al camp, algú (deixaré el seu nom per a un altre moment) en veure’l, el va denunciar als agents de la policia que hi havia vigilant el partit. D’altres santboians, també coneguts seus, el van alertar de la denúncia, tot recomanant-li que marxés ben de pressa. Ell va sortir del camp i va començar a córrer carrer amunt, però, finalment, cansat de tanta fugida es va aturar, i el van detenir. El Pepet Mestres que hi era, recorda que la gent de Sant Boi que es trobava al camp cridava: “Han agafat l’Escardívol, han agafat l’Escardívol!!”. Qui sap…potser si no hagués jugat el Santboià amb el Fort Pienc no l’haurien detingut mai, o potser…qui sap?”
100% ATENEU SANTBOIÀ
*Per problemes tècnics del Bloc.cat, no he pogut penjar el post fins avui.
[@more@]
